Més enllà del totxo metropolità: l’Hospital Ernest Lluch com a deute de dignitat amb Montcada
Mentre els focus institucionals i els titulars sectorials s’entretenen a descriure la “metamorfosi” urbanística, els nous blocs de pisos i les avingudes que transformaran la frontera del sector Redosa, la ciutadania de Montcada i Reixac llegeix la lletra petita d’un altre color. Per al teixit veïnal del nostre municipi, l’aprovació del Pla Parcial Urbanístic no és una qüestió de disseny de ciutat; és la reactivació d’un deute històric que amenaça, una vegada més, de quedar-se en paper mullat si el carrer no imposa un calendari vinculant.
La narrativa oficial celebra els tràmits burocràtics compartits. Tanmateix, la memòria històrica de Montcada —un municipi massa acostumac a rebre promeses de llarg termini a canvi de greuges immediats— obliga a capgirar l’enfocament: la salut de la gent no és un annex del desenvolupament immobiliari.
La trampa dels deu anys: la salut no entén de terminis urbanístics
L’error més gran que es pot cometre a l’hora d’analitzar la llum verda al sector és confondre la urbanització del terreny amb la construcció de l’hospital. El document aprovat preveu fins a una dècada per completar l’entorn viari. Deu anys. Aquesta xifra, que per a un despatx de l’Àrea Metropolitana de Barcelona és un termini tècnic estàndard, per a un veí de Montcada que necessita un especialista és una eternitat inacceptable.
La demanda sanitària del municipi no pot quedar supeditada al ritme de construcció de les 752 vivendes projectades. Vincular el centre hospitalari a una macrooperació d’aquesta envergadura afegeix un risc evident: qualsevol frenada en el mercat immobiliari, qualsevol recurs judicial sobre els pisos o retard de les constructores privades, acabarà segrestant la infraestructura sanitària que Montcada necessita avui, no de cara al 2036.
De Montcada i Reixac a Eurovisió: El poble d’artistes que vol conquerir el Benidorm Fest 2027
El greuge comparatiu com a vulneració de l’equitat
Mentre altres subcomarques del Vallès han vist consolidar-se els seus centres hospitalaris i rebre inversions milionàries, Montcada i Reixac continua atrapada en una anomalia assistencial. Els nostres veïns no pateixen només la distància física als centres de referència actuals; pateixen un greuge comparatiu que cronifica la desigualtat en l’accés a la salut pública.
Haver de dependre crònicament de la saturació d’urgències externes o viure amb l’ai al cor per les mancances de personal de l’atenció primària local no és una “servitud del territori”. És una discriminació política institucionalitzada que l’Ernest Lluch havia de revertir fa vint anys. Presentar ara el pla com un “èxit de consens” entre ajuntaments, sense haver posat sobre la taula una partida pressupostària tancada i exclusiva per a l’edifici assistencial per part de la Generalitat, és confondre el continent amb el contingut.
El canvi d’estratègia: de l’espera a l’exigència vinculant
La novetat d’aquest escenari no es troba en els plànols del Departament de Territori, sinó en el canvi d’actitud de les marees de pensionistes, les associacions de veïns i les plataformes ciutadanes del poble. El crèdit de les declaracions institucionals s’ha esgotat. La ciutadania ja no demana que es planifiqui; exigeix que es pressuposti.
La mobilització que es comença a gestar a les places del municipi assenyala un full de ruta molt clar: la llum verda urbanística no es pot fer servir com un anestèsic social per silenciar les queixes sobre el col·lapse del dia a dia dels nostres CAP. Al contrari, ha de servir de palanca. Si l’administració té la capacitat burocràtica de dissenyar un barri des de zero, té l’obligació moral d’executar l’hospital de manera urgent i independent.
Un ultimàtum ciutadà sobre la taula
El debat real per a Montcada i Reixac ja no és si l’entorn de la Redosa serà més o menys verd, o si la connexió viària diluirà les nostres fronteres municipals. El debat és de sobirania sanitària.
La pressió ciutadana s’ha plantat en una línia vermella irrenunciable: o el Departament de Salut respon immediatament amb un calendari d’obres vinculant que comenci abans que s’aixequi el primer bloc de pisos, o aquesta aprovació es trobarà amb una resposta contundent al carrer. Montcada ja ha pagat massa peatges històrics en ciment; és l’hora que li retornin en salut i dignitat.
- Et Recomanem -
