El col·lapse d’un terreny inestable obliga a repensar si les crítiques a Adif i la constructora són justes o si ignoren la dificultat d’una obra sense precedents al municipi
Excavació en terreny inestable: imprudència o risc calculat?
Segons fonts consultades, la constructora ja sabia que el terreny era inestable abans de l’incident, però va decidir excavar. L’efecte de l’aigua del Rec Comtal va expandir el forat, agreujant un escenari tècnic que no s’ha gestionat amb la previsió necessària.
Cal fer un matís: tot soterrament urbà comporta riscos geotècnics difícils d’eliminar. La qüestió no és si es coneixia la inestabilitat —habitual en terrenys amb cursos d’aigua històrics—, sinó si les mesures de contenció eren suficients o si es va prioritzar el calendari per sobre de la seguretat. Sense els informes tècnics previs, és prematur concloure negligència; però també ho és descartar-la sense una auditoria independent.
Així afecta Montcada i Reixac la interrupció de l’R2 Nord, l’R2 i l’R11
L’impacte sobre la mobilitat: real, però no imprevisible
Més enllà de l’espectacularitat del socavó, el dany immediat recau sobre milers de viatgers. Les estacions de Montcada es van desbordar, obligant els usuaris a caminar entre la R2 i la R4 com a única alternativa.
El tall va generar un col·lapse comarcal, però qualsevol obra ferroviària d’aquesta envergadura implica interrupcions. La crítica vàlida no és el tall en si, sinó la manca d’alternatives suficients i la feble comunicació amb els usuaris. La sensació de caos apunta a una mala planificació de contingència, no a una impossibilitat tècnica.
Calendari i esquerdes: entre la urgència i la prudència
L’esvoranc va arribar en un moment crític per al major soterrament ferroviari de Catalunya. A la incertesa dels terminis s’hi sumen els danys estruturals previs, com les esquerdes en habitatges que ja havien alertat els veïns.
Cal equilibrar dues tensions:
- La pressió per complir terminis i acabar amb el patiment històric del municipi.
- La necessitat de no accelerar processos que requereixen extrema seguretat.
Les esquerdes prèvies haurien d’haver activat protocols més rigorosos. El debat honest és si aquestes afectacions s’han minimitzat tant com era tècnicament possible.
El repte institucional: transparència radical
La tensió local és evident. La promesa de retornar la ciutat als seus habitants xoca amb una realitat on el municipi opera com a laboratori d’una obra gestionada a cop d’incidents.
Montcada i Reixac no pot continuar assumint el cost d’una modernització que, de moment, només ofereix inestabilitat i talls de transport. No es pot demanar l’impossible, però sí que exigir transparència radical: què es sabia, què es va fer i per quina raó. Sense un compromís de revisió tècnica independent, la desconfiança del veïnat continuarà creixent amb tota la raó.
- Et Recomanem -
