El soterrament de la R2: la ferida que Montcada espera tancar sota terra
Montcada i Reixac viu una transformació que va molt més enllà d’una obra ferroviària. El soterrament de la línia R2 promet eliminar una barrera històrica, recosir barris separats per les vies i obrir una nova etapa urbana. Però el camí fins a aquesta ciutat més connectada passa per anys de soroll, pols, desviaments, afectacions al comerç i molta paciència veïnal.
Durant dècades, les vies del tren han format part del paisatge quotidià de Montcada i Reixac. No com una simple infraestructura de pas, sinó com una cicatriu física i emocional que ha condicionat la manera de moure’s, de comprar, d’anar a l’escola, d’arribar a la feina o de visitar familiars a l’altra banda del municipi. Ara, amb el soterrament de la R2 en marxa, la ciutat afronta una de les obres més importants de la seva història recent: un túnel d’aproximadament quatre quilòmetres, una nova estació subterrània a l’entorn de l’actual i una inversió adjudicada de 540 milions d’euros.
Ciutat partida
La imatge de Montcada com una ciutat partida per les vies no és una metàfora buida. El pas del ferrocarril ha marcat els trajectes diaris de milers de veïns, ha condicionat la connexió entre barris i ha convertit alguns desplaçaments curts en recorreguts incòmodes. Durant anys, el debat no ha estat només ferroviari, sinó també urbà, social i de seguretat. El soterrament, per això, és vist per bona part del municipi com una reparació pendent.
El projecte no consisteix únicament a fer passar els trens sota terra. També implica imaginar què passarà amb l’espai que quedarà alliberat quan desaparegui el traçat en superfície. Allà on avui hi ha vies, tanques, passos i barreres, en el futur hi pot haver passejos, espais públics, nous recorreguts a peu, zones verdes o connexions més amables entre barris. Aquesta és una de les grans expectatives: que Montcada deixi de funcionar com una suma de peces separades i pugui comportar-se com una ciutat més contínua.
Però abans d’arribar a aquest escenari, el municipi ha d’assumir una obra llarga i complexa. Els treballs afecten la mobilitat, el trànsit de vehicles, els itineraris de vianants i la vida diària dels carrers més propers a l’àmbit d’actuació. Els desviaments, les tanques d’obra, els canvis de circulació i els talls puntuals obliguen el veïnat a adaptar rutines que fins ara semblaven automàtiques. Anar a buscar els infants a l’escola, accedir a un comerç, aparcar o arribar a l’estació pot requerir més temps i més previsió.
El comerç local és un dels sectors que mira l’obra amb una barreja d’esperança i inquietud. D’una banda, la desaparició de les vies en superfície podria beneficiar els negocis de proximitat si el centre guanya accessibilitat, passeig i vida urbana. De l’altra, els anys d’obres poden reduir el pas de clients, dificultar càrregues i descàrregues, complicar els accessos i generar una sensació provisional de ciutat en obres. Per a una botiga petita, unes setmanes de menys afluència poden pesar molt; uns anys d’incertesa, encara més.
Montcada i Reixac estrena un nou supermercat Aldi amb preus que sorprenen
L’afectació invisible
També hi ha una afectació invisible però constant: el soroll. Les màquines, els camions, els moviments de terres i els treballs de perforació o preparació del terreny formen part d’un escenari que pot alterar el descans i la convivència. En carrers propers a l’obra, el dia comença abans i acaba més tard. El soroll no és només una molèstia puntual; quan es manté durant mesos, es converteix en una pressió quotidiana que afecta la percepció de qualitat de vida.
A aquesta realitat s’hi afegeix la pols. La Generalitat ha advertit que, a causa de les obres de soterrament de la línia R2, els punts de mesurament de la contaminació atmosfèrica ubicats a Montcada i Reixac poden registrar valors de partícules superiors als habituals. Això no significa necessàriament que tota la zona de qualitat de l’aire presenti la mateixa situació, però sí que confirma una preocupació veïnal: les obres no només es veuen i se senten, també poden notar-se en l’aire.
La previsió que els treballs s’allarguin fins a finals de la dècada obliga a parlar de resistència urbana. Montcada no viu una obra menor, sinó una intervenció que altera el municipi mentre continua funcionant. Els trens han de seguir circulant, els veïns han de continuar movent-se, els comerços han d’obrir cada matí i els serveis públics han de mantenir l’activitat. Aquesta convivència entre obra i vida quotidiana és probablement el repte més difícil.
Per al veïnat afectat, la informació és clau. Quan una obra dura anys, no n’hi ha prou amb anunciar grans fases del projecte. Cal explicar els canvis de mobilitat amb antelació, senyalitzar bé els itineraris alternatius, garantir passos segurs, atendre incidències i donar resposta a les queixes. La paciència ciutadana depèn, en bona part, de la sensació que hi ha control, calendari i comunicació clara. Quan això falla, creixen els rumors, la desconfiança i la por als retards.
El temor que l’obra s’endarrereixi és una de les ombres que acompanya el projecte. Montcada ha esperat molts anys per veure màquines treballant en el soterrament, i aquesta espera pesa en la memòria col·lectiva. Per això, qualsevol incidència tècnica, canvi de fase o afectació imprevista es mira amb lupa. La pregunta que plana sobre moltes converses és senzilla: aquesta vegada, arribarà fins al final dins del termini previst?
Mirada veïnal
El reportatge del soterrament també és el reportatge de les persones que viuen a tocar de l’obra. Hi ha qui observa els treballs des del balcó, qui ha canviat el camí per anar a la feina, qui ha de caminar més per arribar al mateix lloc i qui pateix perquè el seu negoci perdi visibilitat darrere d’una tanca. També hi ha qui, malgrat les molèsties, defensa que cal aguantar perquè el resultat pot transformar la ciutat durant generacions.
Aquesta doble mirada resumeix el moment actual de Montcada i Reixac. El soterrament és, alhora, una promesa i una prova. Promesa d’una ciutat més segura, més cohesionada i més amable. Prova de resistència per als barris que suporten els treballs, per als comerços que depenen del pas diari de clients i per a una ciutadania que vol veure avenços sense perdre qualitat de vida pel camí.
El projecte preveu un túnel d’uns quatre quilòmetres que s’inicia a l’entorn de Vallbona i continua fins després de travessar el riu Ripoll i l’autopista C-33. També contempla una nova estació subterrània a prop de l’estació actual. Amb un preu d’adjudicació de 540 milions d’euros, l’actuació és una de les més ambicioses vinculades a la xarxa de Rodalies al seu pas per l’àrea metropolitana. Aquesta és la informació central: Montcada no només soterrarà unes vies, sinó que intentarà reconstruir la seva relació amb el territori, amb la mobilitat i amb els seus propis barris.
Fins que arribi aquest nou escenari, el consell per al veïnat és mantenir-se informat pels canals oficials, consultar les afectacions de mobilitat abans de fer desplaçaments habituals, preveure més temps en trajectes propers a l’obra i comunicar incidències relacionades amb soroll, pols, accessos o seguretat. Per als comerços, pot ser útil reforçar la comunicació amb la clientela, indicar accessos alternatius i coordinar-se amb associacions locals per traslladar necessitats comunes.
El soterrament de la R2 és una obra que incomoda el present perquè aspira a canviar el futur. Montcada i Reixac conviu ara amb màquines, tanques, pols i desviaments, però també amb una expectativa que fa dècades que acompanya el municipi: deixar enrere la ciutat partida i començar a construir-ne una de més unida.
- Et Recomanem -
