La sorprenent metamorfosi que viurà Montcada amb el nou Hospital del Vallès

Una inversió de 19 milions d’euros i un pla urbanístic revolucionari que canviarà per sempre la connexió del municipi amb els seus veïns

Més enllà del titular optimista de 400 habitatges protegits i una nova avinguda, convé analitzar què suposa per a Montcada i Reixac absorbir una operació que s’estén entre tres municipis. L’equilibri entre oportunitat i càrrega mereix un debat abans que arrenquin les obres. La Comissió Territorial d’Urbanisme de l’Àmbit Metropolità de Barcelona ha aprovat aquest dijous el Pla Parcial Urbanístic que permetrà la construcció de l’Hospital del Vallès Occidental i la transformació de l’antiga N-150 en una avinguda metropolitana, tal com informa Metropolia Abierta.

Els terrenys, de 108.184 metres quadrats, se situen entre Montcada i Reixac, Cerdanyola del Vallès i Ripollet, i el projecte preveu fins a 752 habitatges, dels quals 403 seran protegits.

És una notícia que arriva amb xifres contundents i promeses de futur. Però des de Montcada i Reixac, un municipi històricament trinxat per les servituds de les grans infraestructures i amb menys pes institucional que els seus veïns, cal preguntar-se què significa realment ser la porta d’entrada d’una macrooperació comarcal.

Un equipament necessari, però amb preu territorial

L’Hospital del Vallès Occidental és una necessitat sanitària reconeguda. La distància als centres hospitalaris condiciona especialment els municipis perifèrics, tal com ha documentat RTVE en el seu mapa sobre els ‘punts negres’ de la sanitat a Espanya. Un hospital comarcal centralitza serveis i millora l’accés a l’atenció especialitzada, però també redistribueix els fluxos de mobilitat i concentra la pressió sobre el territori que l’acull.

Montcada i Reixac, amb el barri de Terra Nostra directament afectat, assumeix una part significativa d’aquesta càrrega. El 75% de la superficie del sector es destinarà a sistemes públics: un 26% a xarxa viària, un 24% a espais lliures, un 22% a equipaments comunitaris i un 3% a protecció de sistemes, segons detalla La Ciutat.

Això vol dir que el municipi no només acollirà un hospital, sinó també una transformació viària profunda. Per a Terra Nostra, un barri que conviu amb la vora de bosc, això es traduirà en un nou teixit urbà i una avinguda metropolitana que travessarà i alterarà un entorn que, històricament, ha patit l’aïllament i la fractura respecte als barris veïns.

La càrrega de la mobilitat supramunicipal

Un hospital comarcal no és un equipament local: és un pol de caràcter supramunicipal que atrau diàriament milers de pacients, professionals, vehicles i serveis d’emergència de tot el seu entorn, condicionant per complet la mobilitat de les zones limírofes i generant una pressió constant sobre les vies d’accés.

A Montcada i Reixac, aquesta pressió arribarà a través de la futura avinguda metropolitana, que substituirà l’antiga N-150. La transformació d’una carretera en avinguda implica més densitat de trànsit, més creuaments, més necessitat de transport públic i una demanda exigent de places d’aparcament.

Tot això en un municipi que ja pateix problemes crònics de connectivitat, com va quedar palès recentment quan els trens entre Sant Andreu i Montcada van haver de circular per una sola via a causa de dos petits esvorancs, segons va informar Aldia.

¿Garanties de futur o col·lapse?

La pregunta és si Montcada i Reixac té la capacitat de gestionar aquest increment de mobilitat sense veure’s col·lapsada. I si els altres dos municipis implicats, Cerdanyola i Ripollet, assumiran una part proporcional de la càrrega o si, en la pràctica, Montcada quedarà com la frontera més fràgil i exposada de l’operació.

Habitatge protegit: oportunitat o pressió sobre serveis locals?

La previsió de 403 habitatges protegits, la meitat dels quals de lloguer, és una bona notícia en un context metropolità de crisi d’accés a l’habitatge. Però també planteja una qüestió de capacitat: Montcada i Reixac té els serveis educatius, sanitaris d’atenció primària, socials i de seguretat preparats per absorbir l’arribada de centenars de noves famílies?

El projecte, impulsat per l’Àrea Metropolitana de Barcelona, té un cost de més de 19 milions d’euros i un termini d’execució de 10 anys, tal com recull Revista del Vallès. Però els recursos per reforçar els serveis locals de proximitat no formen part del pla urbanístic: són una responsabilitat municipal que, per a un ajuntament amb un pressupost limitat per la seva realitat demogràfica, pot resultar molt difícil de finançar.

L’experiència en l’àmbit metropolità mostra que la inversió inicial en grans infraestructures no sempre va acompanyada d’una dotació suficient per al dia a dia dels serveis públics locals, i qualsevol incidència en les obres o els accessos acaba generant un greu malestar i complicant la vida quotidiana dels veïns de la zona.

La identitat del territori: qui guanya, qui perd

El Pla Parcial Urbanístic desenvolupa el contingut de la modificació del Pla General Metropolità aprovada al març, reforçant el pes dels espais lliures, la xarxa viària i els equipaments. Però també transforma un entorn que, malgrat estar fracturat, tenia una identitat pròpia: la del límit entre municipis, la de la carretera que separava barris, la de l’espai que feia de transició entre el teixit urbà i la natura.

Ara, aquest entorn serà un macrobarri metropolità. I Montcada i Reixac, amb el barri de Terra Nostra com a primera línia afectada, passarà a ser la frontera d’una operació que la supera en dimensions. La pregunta és si el municipi podrà negociar d’igual a igual les condicions d’aquesta transformació o si, simplement, l’haurà d’assumir com un fet consumat.

El preu de la fragilitat en una operació gran

Amb la llum verda al Pla Parcial Urbanístic és el moment de fer aquest debat. Perquè les obres trigaran 10 anys a completar-se, però les decisions que es prenguin ara condicionaran el futur del municipi durant dècades. Montcada i Reixac guanya un hospital comarcal, habitatge protegit i una avinguda metropolitana.

Però també assumeix una càrrega de mobilitat, una pressió sobre serveis locals i una transformació territorial que no ha dissenyat ella sola.

El repte és aconseguir que l’equilibri sigui just. Que els altres dos municipis implicats, Cerdanyola i Ripollet, comparteixin de veritat la responsabilitat. Que l’Àrea Metropolitana de Barcelona no només construeixi infraestructures, sinó que també doti l’ajuntament dels recursos necessaris per gestionar-les.

I que els veïns de Montcada i Reixac, especialment els de Terra Nostra, tinguin veu en una operació que els afecta directament. Perquè ser la porta d’entrada d’una macrooperació comarcal pot ser una oportunitat. Però si no es gestiona amb garanties, pot ser un preu massa alt per a un municipi que, al final, corre el risc de pagar més del que guanya.